#3

No me basto con imagenes, quiero plasmar el movimiento.
Quiero que os fijéis en el lento balanceo del tren al llegar a la estación.
Quiero que oigáis de que hablan las notícias en una fotografia.
Sentir la hierba cuando sale el sol.
Es por eso que las imagenes se me quedan cortas.

Tengo una doble via de pensamiento, una me dice que sí y la otra lo contrario.
Es solo un impulso.

#2

Ese dia tenía muchas ansias de libertad, más que nunca quizás. Quería ir a bailar a la hierba, dejar de escuchar lo que me decían, vaciarme y respirar.

Ese dia me creía capaz de encontrar un camino diferente al que aferrarme y construirlo yo y para mi, pero me deje convencer.

Durante ese dia lo reprimí todo. Por que ni era libre, ni sabia bailar. Seguia el mismo camino que siempre. Todo era lo mismo.

Hoy, sin embargo, me dí cuenta de lo que me cansaba era el habla de las calles, la rapida velocidad de la gente y el doble paso de los coches. Me dí cuenta de que para vivir solo necesito mi persona.

#1

Em sentia com un drogadicte fen allò.
Pegava tan fort als tambors que destrossava la tela.
La gent esperava a veure’m respirar, encara que estava al terra.
Les ultimes ferides venien de frases desconegudes.

Com escrivia el meu nom fins que va passar a ser un problema natural?
Les preguntes com aquesta em feien mal.
La tarda del espectacle vaig arribar encara que l’havien amenaçat.
Em va demanar que fes dues coses per ell.

Hora de canviar. Necessito trobar la manera de deixar apart el meu cos i d’allunyar-lo completament, igual que puc amb la ment. Aixa aconseguiria un món apart amb una soledat còmoda. Em fa ràbia que ningú hagi pogut trobar la manera abans. Alhora, ho arribo a entendre.

Vull sentir el que tothom sent, amb la mateixa intensitat. Em fa pensar per què m’ha tocat a mi, igualment, me'n fa orgullir.

És estrany com alguna cosa tan fastigosa pot estar dins meu. Em pregunto que vas pensar al saber-ho. Com els fets poden influir-nos tant? Són només fets que ens allunyen de la puresa.
Buscaré aquesta qualitat en algú, així podré saber si aquella persona és del cert diferent. Aleshores tot passaria a segon pla. Sempre em preguntaré com hauria sigut.
Faria el que fos per sentir algú al meu costat amb una olor diferent. Miraria els seus ulls i sabria que he trobat la qualitat. Però no m’ho mereixo.
L’amor se’m barreja al estómac amb altres substàncies, entre elles la por i el disgust. Oblida el que t'he explicat per mi.

Quan hi penso em fa fàstic i em marejo. Sóc un estrany. Tant caòtic que mai sabré el que em passarà, però m’ho puc esperar.

És tant estrany creure en un món millor. Et felicitaria si sàpigues que mai més et veure.
Sento estima per la gent que conec, encara que sé que no fer-ho seria més lliure.

M’agradaria morir sense ningú al costat, escoltant que l’amor ens destrossarà de nou. Sóc incapaç de mostrar-me. Algun dia, quan ja no pugui més moriré d’asfíxia. Potser, potser.
Em roba el temps pensar en un final i no sé per què.

La estupidesa corre dins meu, com un immigrant que només està de pas però que finalment s'hi queda.

No tindré contacte amb el món. Que em deixin de cridar. No disfruto ni ho intento.

Vull ser algú més lliure. Vull caminar pel bosc buscant la meva son. Sóc un gel en un fogó. Això, segons diuen, durarà poc. Vull vagar pel món buscant satisfacció,en poblat en extinció. I duraré poc.